guillem vicens

la teva pell

Una pinzellada de textures… Materials en blanc que ens evoquen a la capacitat pròpia de crear.

El punt de partida no és d’altre que l’emblanquinat d’una casa. Un emblanquinat que moltes vegades un mira i sense adonar-se pinta amb la seva imaginació. Per aquest motiu l ́artista dedica l’exposició a la seva padrina, qui ha treballat tota la vida d ́emblanquinadora casa per casa, deixant un paper en blanc que sempre ha estat allà i sempre ens ha evocat a la creació des del no res.

“La teva pell” és la reflexió humana que tenim en comú, de quin és el nostre punt de sortida, de com no coneixem la realitat objectiva, tintada sempre de subjectivitats meravellosament pròpies.

Blanc, pell, textura, relleu, crulls, ombra… arquetips necessaris per a la creació, metàfores del tot, del que es troba al conjunt no concret, de l ́imaginari que tots pronunciam en paraules, paraules que al cap de cada un són vistes de manera diferent. Tots tenim un món interior del que som propietaris individuals, ens oblidam, ho desconeixem.

A vegades la creativitat es torna en contra nostra perquè no som capaços de discernir què és individual. La consciència de les diferències creatives de l’individu és sens dubte la necessitat primària per a trobar el consens, la igualtat entesa com a respecte cap a la diversitat. Diversitat creada d ́eines comuns. Eines que un cop es posen al joc de la vida, broten i creen formes d’entendre-la. Formes de ser i d’existència tan diverses com tots els possibles colors de la natura, tots els colors són al blanc.

Sens dubte són a la invitació del propi individu, són a la seva pell, a la consciència de vostès mateixos, de la capacitat creativa, de la realitat interior… Una realitat individual que necessita fer-se conscient del seu poder, fer-se clara com el blanc, tornar cap a la claredat, no oblidar que ha sigut fàcilment creada, de fa temps, inconscientment. Les eines creatives es posen a l’abast de l’espectador-creador, no és convidat a interpretar, és convidat a crear… al seu interior…

Creem des de la sombra, sortiguem com Plató fora de la cova, tornem a dins a contar què hem vist de real. Però en aquest cas som convidats a anar més endins de dita cova, cap a llocs de la cova on no hi ha estat mai ningú. L’interior també és una realitat i també estam obligats a contar què hi ha allà per a què la societat sigui rica, per a la seva divergència, i convergir així cap el respecte. Blanc, clar, ple d’eines que ens pinten, que ens fan recórrer camins. Caminem cap a la claror sabent que les sombres són pròpies de cadascú.

Jeroni Guiem Obrador
Director de teatre i dramaturg

guillem vicens